No tinc clar si Enigma és el millor restaurant del món, que òbviament és una categorització que frega l’impossible o l’absurd. Tampoc tinc clar que sigui el restaurant de tota la pila que he anat que m’hagi agradat més o n’hagi sortit més content. No vaig estar mai al Bulli, però si que noto més…
+
Sembla que tots els restaurants nous que van apareixent tant a Girona com Barcelona -la primera clarament influenciada per les tendències de la capital- estiguin ara tallats pel mateix patró. No és quelcom negatiu a priori, donat que aquesta moda sembla voler fer les coses bé, amb més escola, millor producte, i allunyat d’altres tendències…
+
Colmado Wilmot no és un restaurant, tampoc un colmado com a tal. Colmado Wilmot no és ni tant sols un concepte, sinó una realitat ben tangible, existent, i d’aquelles difícils de trobar. Un lloc, una carta i un ambient que conviden a la repetició. Una conjunció que m’impulsaria a ser-ne client habitual si no fos…
+
L’Hostal de Ca l’Enric és el restaurant annex -a escassos metres, compartint pàrquing- al conegut “Ca l’Enric” (9.5 🐖 godalls). Aquest últim, amb una estrella Michelin, és un dels meus restaurants estrellats preferits fora de la capital del país, i reconec que tenia moltes ganes de provar el seu germà petit. Té un espai exterior…
+
Entro al Memorias de China i m’entra una sensació d’estar-me immergint a una copia del Botafumeiro ideada per Xi Jinping. Si no m’equivoco, no queden massa lluny. Aquella fusta, els espais grossos, el passadís amb fotografies de famosos –n’hi ha una de Piqué i Shakira de joves. Tant temps portaven junts?- i un servei mitjanament…
+
Via Veneto és un dels pinacles de la restauració a Barcelona. Una fortalesa, un reducte, en molts sentits. Un escut contra l’embat modern a la que està sotmesa la gastronomia barcelonina. Pràcticament seixanta anys a l’esquena, tres sols Repsol, una estrella Michelin, i el temple predilecte de Joan Laporta. Segurament -si més no per mi-…
+
Tenia bones expectatives per l’Adobo Adobar. D’aquelles que fan por als que ens agrada anar de restaurant. De les que t’anticipen que és provable que surtis amb un gust agredolç per haver trobar un lloc més, que és bo, o molt bo, però inferior a les expectatives. Cada cop costa més descobrir la sorpresa, l’excel·lència…
+
Aprofito que avui fa 6 mesos justos d’un dels dies més especials de la meva vida –el dia que em vaig casar- per fer una ressenya pendent de fa temps: el restaurant insígnia de’n Nandu Jubany, Can Jubany. Vaig fer entrega de l’anell de compromís allà, durant el sopar que ara us descriuré. Genoll a…
+
Em sorprèn que dels pocs restaurants que em faltaven per provar de l’Escala fos Miryam. Em sorprèn perquè és un prototip de lloc d’aquells que m’agrada, que no puc evitar jutjar-lo amb més subjectivitat de la que ja un sol analitzar un restaurant. Restaurant familiar, de tota la vida, interiors de fusta, que no necessita…
+
Intento no fer cròniques a restaurants als que fa temps que no visito, però Dos Palillos vull que en sigui l’excepció. Recordar i valorar quan fa quatre anys que no trepitges un lloc no és fàcil, però de nou, Dos Palillos és diferent. Tinc marcat a foc l’excepcionalitat del lloc, en tots els sentits de…
+