Can Rafael és un restaurant a Seva, prop de Tona, prop de Vic. Bé, més ben dit, és EL restaurant de Seva. De tall tradicional, ample, amb moltes taules i força personal, però tot ben cuidat i arreglat. Recorda als restaurants on fa anys la gent anava per una celebració informal, un bateig, un dinar…
+
Xemei sempre està a les llistes de restaurants italians preferits de qualsevol persona que rondi per Barcelona i hi entengui, es respecti o que vulgui vacil·lar de sibarita. Tant els que els encanta Xemei com els que quan veuen que hi vas et diuen que està totalment sobrevalorat, es posen d’acord en una cosa: és…
+
Mordisco és un dels molts clàssics de Barcelona que fins fa quatre dies em faltava per visitar. Hi acabo sopant de la mà d’un bon amic que n’hi és assidu, coneix bé la història i els amos. Em detalla fil per randa la trajectòria i lligams amb el famós grup Tragaluz; grup estimat per uns,…
+
Can Marlau és agafar el Gelida (9 🐖 godalls) i refinar-lo el màxim possible sense perdre identitat i estil casolà-tradicional. Racions més petites, preus tres vegades més alts -segueixen essent raonables, és el Gelida que és insultantment barat-, i quatre vegades menys farcit de gent. Decoració poc afinada però que no desentona amb la idea…
+
Colmado Wilmot no és un restaurant, tampoc un colmado com a tal. Colmado Wilmot no és ni tant sols un concepte, sinó una realitat ben tangible, existent, i d’aquelles difícils de trobar. Un lloc, una carta i un ambient que conviden a la repetició. Una conjunció que m’impulsaria a ser-ne client habitual si no fos…
+
Gelida és un oasis a l’eixample de Barcelona. No tant per paradisíac sinó per exclusiu. I en quan a l’atribut d’exclusiu, no tant pel luxe -totalment inexistent- sinó per la seva unicitat. Al Gelida serveixen menjar tradicional i porrons de vi tirat de preu. Baratíssim, boníssim. Servei que no parla ni català ni en té…
+
Em parlen de La Tartareria a la feina. Concepte diferent, restaurant focalitzat en carn i peix cru; com el seu nom indica: tàrtars. Indago ràpidament i trec varies conclusions immediates: hi he d’anar, el preu pujarà sí o sí (per tant no només hi he d’anar sinó que hi he d’anar aviat) i que vull…
+
L’Hostal de Ca l’Enric és el restaurant annex -a escassos metres, compartint pàrquing- al conegut “Ca l’Enric” (9.5 🐖 godalls). Aquest últim, amb una estrella Michelin, és un dels meus restaurants estrellats preferits fora de la capital del país, i reconec que tenia moltes ganes de provar el seu germà petit. Té un espai exterior…
+
Entro al Memorias de China i m’entra una sensació d’estar-me immergint a una copia del Botafumeiro ideada per Xi Jinping. Si no m’equivoco, no queden massa lluny. Aquella fusta, els espais grossos, el passadís amb fotografies de famosos –n’hi ha una de Piqué i Shakira de joves. Tant temps portaven junts?- i un servei mitjanament…
+
Tenia bones expectatives per l’Adobo Adobar. D’aquelles que fan por als que ens agrada anar de restaurant. De les que t’anticipen que és provable que surtis amb un gust agredolç per haver trobar un lloc més, que és bo, o molt bo, però inferior a les expectatives. Cada cop costa més descobrir la sorpresa, l’excel·lència…
+