Mordisco és un dels molts clàssics de Barcelona que fins fa quatre dies em faltava per visitar. Hi acabo sopant de la mà d’un bon amic que n’hi és assidu, coneix bé la història i els amos. Em detalla fil per randa la trajectòria i lligams amb el famós grup Tragaluz; grup estimat per uns, no tant per altres.
Situat a una dels carrers “privats” més gastronòmics de la ciutat, el Passatge de la concepció, s’alça Mordisco. El local té un recorregut interior de la porta a la taula interessant. A mig camí entre la formalitat inferida per l’edifici que ocupa i un to més desenfadat per la decoració i mobiliari. Mordisco, als seus inicis fa pràcticament 40 anys, era un lloc modern i innovador gastronòmicament, i l’interiorisme acompanyava. La barreja conceptual ha envellit bé; ara, però, ja no destaca ni intenta seguir essent una punta de llança d’aquesta innovació. Més aviat, seguir fidel al que ha acabat sent el Mordisco; evolucionant en base a la clientela i al que passi pel cap a la mestressa.
Carta de vins curta però decent, amb vins més orientats al segment guiri de clients, que és alt, i vins més sensats -i interessants- pel públic local. Acabem amb un Gran Caus negre, de Can Ràfols dels Caus. Aposta segura, i a diferència d’altres vins de la carta, no exageradament inflat de preu. Mai decepciona un Gran Caus.
Patates braves que són xurros que són patata. Va ser una novetat molt divertida en el seu moment. Avui, viu més com un record que com un plat amb caràcter. Val a dir que sorprèn positivament, es fa poc feixuc. Em va convèncer més del que m’esperava. Les croquetes amb pernil del bo, res a objectar.
La truita amb pebrot del padró i bacallà se’m va quedar a mig camí en varies dimensions per trobar-la un bon plat. Estava bé, el bacallà era decent, la idea és bona i la presentació ben aconseguida, però tot plegat poc lligat.
Totalment diferent el porro a la brasa, amb maionesa d’all negre, sardina fumada i romesco. Molt bon plat, indispensable. Les olors i regusts a torrat i fum, la sardina aportant la sal, el romesco que encaixa sempre tant bé amb la ceba o similars, i l’all negre lligant-ho tot. Excels.
Sens dubte però i amb llicència del plat anterior, el millor plat i segurament el plat pel qual tornaré al mordisco va ser l’ànec a l’estil Pekin. Que més que estil Pekin és estil Mordisco, però que bé que el fan. Fregidet, bon punt, traient tot el partit a la grassa. La salsa molt ben aconseguida i no té massa més misteri que acompanyar-lo de cogombre i ceba tendra. Enrolladet amb les creps xineses, immillorable.
El pastís de formatge, pel que em varen comentar, no va sortir amb la textura ideal amb la que el solen servir. Fins i tot així, em va semblar dels millors que he provat a Barcelona.
Servei millorable, però és la tònica habitual de Barcelona. Si voleu bon servei cal anar a Madrid o pagar força més, i, sobretot, tenir sort. O això o aneu al Cafè de París al costat del Turó Parc (aviat ressenya).
Preu inferior a la clatellada que m’esperava i format que et permet des d’anar a picar alguna cosa, sopar lleuger, o fer un gran àpat. Hi tornaré per l’ànec.
Puntuació: 8 🐖 godalls
Direcció: Barcelona, Passatge de la Concepció, 10, L’Eixample, 08008
Vaig pagar: 35€ Preu mig: 45€
Data de visita: 2024