Em parlen de La Tartareria a la feina. Concepte diferent, restaurant focalitzat en carn i peix cru; com el seu nom indica: tàrtars.
Indago ràpidament i trec varies conclusions immediates: hi he d’anar, el preu pujarà sí o sí (per tant no només hi he d’anar sinó que hi he d’anar aviat) i que vull fer-hi tant el menú migdia com el degustació complert.
Local en una línia estètica similar al Monocrom (9 🐖 godalls): microciment, mobiliari poc rebuscat, cadires amb fines potes, taules sense estovalles.
Menú migdia, 23€ -crec que ja ha pujat un parell d’euros- pagats molt a gust. Dos plats, postres, beguda a part. No és un restaurant de quantitat, de plats abundants, però m’esperava un menú de migdia -pel preu que té- més escàs. Grata sorpresa, racions decents. Mateixa sofisticació que els plats del menú degustació, fent que el menú de migdia sigui com un extracte fidedigna d’aquest. Combinació idònia per menjar un dia feiner i poder encarar reunions de tarda sense somnolència. A part, tampoc en sortireu beguts, perquè malauradament -i possiblement és l’únic punt realment negatiu del restaurant- la carta de vins és extremadament millorable.
En el meu cas, pel menú migdia, vaig provar un tàrtar espectacular d’orada. Melós, intens, perfecte. Va fins i tot eclipsar el plat estrella de la casa, que venia de segon: el tàrtar de vedella fumat. Pensava que em sorprendrien més amb les postres, «formatge de cabra»: era simplement això, ni més ni menys.
Passem al menú degustació: aperitius, onze plats, dos postres.
Els aperitius, d’un sol mos, en format de tartaleta o boles cruixents, divertits i diferents. A destacar-ne un amb un gust increïble a galeta de mantega que anticipava un fil conductor que vincularia molts dels plats següents (carn i peix) amb el dolç (brioix, mantega, fruita dolça, etc.). No tinc clar del tot la intencionalitat d’aquesta relació, però era subtil i molt interessant.
L’ostra amb creme fraiche i codium bé, bona.
El primer plat seriós de l’àpat va ser possiblement el millor. Sense anar més enllà, el classificaria de immillorable, perfecte, impressionant. Tàrtar de llobarro coronat amb grans de raïm filetejats tant prims que eren translúcids, i lemongrass. Reitero: magistral.
El tàrtar de vieira dins una flor de carbassó sorprenia en presentació, textura i contrast de gusts. La intensitat més baixa del tàrtar donava protagonisme a la flor. Us diria «molt bon plat» però sincerament va ser la norma en absolutament tot el menú així que m’ho aniré estalviant a partir d’ara.
Molt sofisticat el tàrtar de calamar, espàrrec blanc, xantillí i caviar Attilus. Se’t genera expectativa i interès inicialment pel caviar i l’estètica luxosa que l’acompanya. Absolutament tot millora si hi poses caviar, creieu-me. El punt realment preciós del plat, però, no és estètic, no és ni tant sols el luxe, la pretensió, sinó el contrast entre la suavitat del calamar i el gust punyent però controlat del propi caviar.
Següent plat: una tartaleta tallada com una pizza coronada de ventresca de tonyina Bluefin. Mantega-carn, dolç-salat. Excel·lent.
Arriba un canutu, canaló, un puro, diguem-n’hi de la forma que sigui. Farcit de presa ibèrica i amb rossinyols per barret. Un idiazabal en crema que guanyava molt -potser massa- protagonisme. En tot cas, en la línia de molt alt nivell dels plats anteriors.
El plat per antonomàsia, la icona del lloc, el tàrtar de vedella, el col·loquen sobre un xurro. Literalment. Pasta de xurro que li confereix de nou el record extremadament vívid a postre o plat dolç, tot i tenir un steak tartar potent i exquisit al cap de munt. Molt a favor de com insereixen el rovell d’ou a la fórmula: curat i en petites boletes o perles a sobre la carn.
Si l’steak tàrtar clàssic és el rei, l’steak tàrtar fumat és la reina. Aquest el presenten dins el que es queda a mig camí entre una galeta de gelat (de «corte») i un gofre. El fumat és present i tot i que qui em coneix sap que sóc un fanàtic dels gustos fumats, em va quedar un punt per sota l’original.
Arriba un plat diferent. No és un tàrtar. La carn no és crua. No hi ha dolç. És un recordatori de que no estaves fent postres, però que arribaran aviat. Així doncs, com a cloenda, presa ibèrica a la brasa amb salsa de carn. Molt bo, res a objectar, equilibrat, potent, execució perfecta.
Dos postres. El primer decent i l’últim que va ser un dels millors plats de la nit. Tàrtar de pinya, escuma de coco i menta que refrescava i netejava la boca, amb la seva gràcia. L’últim, una «Marquesine» de xocolata, carbassa i gelat de llet. Reitero, un veritable espectacle.
El servei molt bo, amb estils o caràcters potser massa diferents entre els cambrers. Cuina eficaç, ritme i tracte professional, tot molt ben cuidat i a la par amb el format i preu del lloc. Hi ha moments que el menjar té un nivell tant alt que et sorprèn que el servei no sigui d’estrella Michelin, però cal tocar de peus a terra i comparar amb honestedat, considerant quant estàs pagant; en aquest cas, 75€ pel menú llarg.
Malauradament no me’n puc estar d’insistir en la crítica cap a la carta de vins. No pots tenir vins que trobes a tots els sueprmercats a 8€ marcats a 24€ a la carta. Encara menys composar en un 90% la carta amb referències així. I, al damunt, no acceptar descorche ni demanant-lo amb antelació a l’hora de reservar. Em queda clar: voleu cobrar-me un Azpilicueta a 24€ sí o sí. Llàstima. Es salva algun escumós i un vi blanc de Coca i Fitó, d’Or, esplèndid, car.
Repetiré de ben segur entre setmana fent el menú, i si amb el temps ha variat prou el menú degustació, serà una molt bona opció a considerar.
Puntuació: 9 🐖 godalls
Direcció: Barcelona, Carrer de Muntaner, 26, 08011
Vaig pagar: 90€ Preu mig: 25€ menú migdia, 60€ menú degustació curt, 75€ menú llarg (beguda a part)
Data de visita: 2023