Lombo és el nou restaurant d’Eugeni Diego (Apluma – 8.5 🐖 godalls i Tamae – 8.5 🐖 godalls). Quan vaig saber que existia una nova creació d’un dels millors artificiers gastronòmics de Barcelona em varen faltar cames per anar-hi. Literalment el següent dinar que teníem previst fer amb uns amics vaig ordenar de forma impositiva anar al Lombo.
El restaurant porta poques setmanes obert, i tot i que soc poc partidari de provar llocs amb poc rodatge, vaig veure-ho com un repte que òbviament l’Eugeni va superar. Lombo sembla que dugui funcionant anys. Ple a vessar, agilitat, eficiència; notes d’experiència d’algú que sap el que es fa tant als fogons com a totes les disciplines necessàries per domar un restaurant. Comentar només que -i potser va ser mala sort- no teníem les copes més netes de l’univers. Es demana, les canvien, cap problema.
Lombo és cuina italiana sense caure en la caricatura que molts locals -per bons que siguin- cauen. Depèn l’italià que entres només et falta que facin sonar l’emprenyadora música tipus Tarantella Napoletana. Res d’això. Al Lombo te n’adones que estàs a un italià a mig àpat, si t’ho diuen, o si pares molta atenció. Els plats es mouen entre la cuina italiana clàssica i noves creacions que parteixen de premisses o ingredients també típics però amb una capa de pensament addicional a la que hi solen posar els italians.
La carta de vins té escasses quatre referències italianes, dos de les quals us sortiran de pressupost (Sassicaia i per l’estil). La resta de la carta molt bé, llarga llista, sel·lecció que fuig de l’oferta típica i avorrida de tants llocs, i els preus acceptables, d’aquells que no et sap gens de greu pagar. Molt a favort de tenir de forma pràcticament exclusiva els vins de Régis Rossignol-Changarnier a la part de Borgonya; vaig descobrir aquests vins al Coure (9.5 🐖 godalls) i em semblen excel·lents tant a nivell d’història, qualitat-preu i òbviament el vi en sí. Tot i això, ens acabem decidint per un de més senzill i demanem Corimbo, fet sota el paraigües de RODA, un Ribera del Duero força més interessant al nas del que acaba essent en boca. Decent, no és una mala elecció.
Decidim compartir varis plats, primers i segons. Els fora de carta solen ser molt interessants, però va ser una llàstima no poder provar el Sanjacobo.
Tenia moltes expectatives amb el bikini de porchetta. No es varen veure superades, però fallo meu, perquè és un plat realment bo. Potser li posaria més formatge i el torraria amb més mantega. Més greix, així en general. Però indispensable i dels plats més barats de la carta.
El Vitello tonnato de filet de vedella és un escàndol. Impressionant, preciós a la vista, i imprescindible. Un 10, d’aquells plats que et sap greu compartir. Qualitat excel·lent, equilibri de gustos molt ben trobat. Perfecció.
El carpaccio de ventresca de tonyina no és ni tant bonic, ni tant bo, ni tant potent ni tant elaborat com l’anterior tot i valdre el mateix. No és car, és el producte que és excepcional. També bon plat. Si n’heu de triar un entre aquest i el Vitello, la decisió és clara, però lo ideal és provar els dos.
Segurament, el punt més fort del Lombo és la pasta fresca que elaboren ells mateixos. No sé si n’he provat de millor enlloc; absolutament impressionant de gust, textura, cocció, i qualsevol dimensió que es vulgui analitzar d’una pasta. La lasanya oberta, plat fora de carta -espero que es torni permanent-, va ser el millor plat del dinar. La carn guisada, els bolets laminats i en espuma. Un altre 10, una genialitat.
Els Papardelle amb ragú d’osobuco en la línia. No arriben al nivell celestial anterior, però s’hi aproximen.
Els spaguetti a la carbonara no els fan ells, però la pasta és de les millors pastes seques que he provat. Una salsa extremadament ben lligada, guanciale de primera qualitat. Si voleu uns carbonara impressionants, és el vostre plat. Ara bé, per mi, no estan al nivell dels plats amb pasta fresca, però us diria que és culpa de no poder treure més de sí a aquesta recepta clàssica.
Lombo reserva una part de la carta als Lombos, a les fritures de peces enteres de proteïna. Gall -el peix- fregit, tagliata de filet, llom a la milanesa. Provem aquest últim. Gegant, acompanyat de patates. La peça de carn molt tendre, cuinada al punt adient per aquest tipus de plat. Per posar una pega, la fritura podria ser més cruixent, i de les dues milaneses que varem agafar una va sortir una mica més tova. Les fregidores són un animal difícil de domar a una cuina, i quan tens la sala ultra plena i dus només un mes és un error fàcil de cometre. En tot cas, plat molt sòlid, i tot i que ni de lluny un dels millors, no descarto demanar-ne un altre en un futur.
El pastís de xocolata era excel·lent. Molt dens, amb diverses textures, potència de sabor al punt perfecte. Em va sorprendre molt gratament.
La pannacotta cremosa bé, però m’hi sobrava molt de sucre en la recepta, i a ser sincers, sóc més fan de la recepta clàssica.
Servei atent, decoració del local magnífica, bona situació (just al costat del Monocrom 🐖 9 godalls). Tornaré ben aviat, sense cap tipus de dubte; una part de mi pensa que un restaurant així és massa bo com per seguir existint; si més no mantenint el preu que algun dels plats que tenen en carta.
Puntuació 9 🐖 godalls
Direcció: Barcelona, Carrer de Moliné, 1, 08006
Vaig pagar: 50€ | Preu mig: 40€
Data de visita: 2022