Sempre he vist el Coure com un niu, un bressol d’un dels meus restaurants preferits de Barcelona (Nairod 10 🐖 godalls) i una recent incorporació a la llista de recomanacions com és el Deliri 9 🐖 godalls. Expectativa alta que he sostingut durant temps. He arribat a repetir tants cops que hi volia anar un dia a sopar, que quan finalment ha tocat no m’ho he acabat de creure.
El Coure està per sobre la diagonal, prop de Francesc Macià. Massa aprop d’un sushi infecte al qual havia anat cops durant els meus primers mesos vivint a Barcelona. Com comento, bona zona. Defuig de la mania de molts restaurants decents, moderns i amb bon menjar de Barcelona de situar-se a la part de la ciutat que sembla Islamabad. Bé; a favort.
Analitzo el Coure en base a l’empremta que m’han deixat els seus germans petits (Nairod, Deliri). Entres, trobes una barra. Ambient formal, cambrers atents, música, decoració curiosa però arreglada. A priori una aposta menys “d’autor” i més seria que els seus successors.
Passem a la sala i em sorprèn al ser més espaiosa i amb més racons del que les fotografies a internet suggereixen. No m’acaba d’encaixar la moqueta, pintura i quadres, però les cadires són tant còmodes que ho perdono ràpidament.
Carta clàssica, de seguida diviso el colomí i somric. Molta caça, cuina tradicional, m’ho menjaria tot i abans de començar ja tinc clar que hi hauré de tornar. Carta de vins molt superior als restaurants de la seva talla. Bons cromos clàssics i alguna joia que se n’envà una mica de preu però agraeixes que romangui allà, per alguna ocasió especial. Ens decantem per un Pinot Noir. Suau i no tant potent com podríem haver demanat per un menú dominat per la carn, elegant però força tànnic -per ser Pinot- i amb molta, molta, olor a cireres i fruita fresca. Un encert. Preus sostinguts, s’agraeix quan a Barcelona trobes markups inferiors a x2 en els preus dels vins.
5 plats, 2 postres, tot a compartir. Estratègia clara i habitual. Comencem per la croqueta la qual recorda i moltíssim a la del Deliri. A jutjar ara, unes setmanes després, crec que venç l’original i em decanto per la del Coure, però el patró i estil és el mateix: pollastre rostit força sencer, potent, cremosa, arrebossat magnífich.
La terrina de porc extraordinària. Cruixent a l’exterior, melosa i gelatinosa a l’interior combinant amb talls més carnosos. Fins i tot l’amanida que l’acompanya està ben pensada, equilibrada i avinagrada. Recomanable i comencem a endur-nos una sorpresa en quan a plaer-quantitat-preu amb el que veiem.
Caneló de pollastre rostit amb beixamel. Altre cop, perfil de gutos similars als macarrons i canalons del Deliri. En aquest cas definidament millors. Pasta fresca feta allà i perfecta, baixament làctica però potent, equilibri de gustos ideal. Fins i tot les fulletes d’escarola que té el plat per barret i que a priori semblen purament decoratives tenen un sentit en l’espectre gustatiu del plat.
Llums i ombres en l’steak tàrtar. Definitivament n’he tastat de millors, tot i que el seu preu és més aviat baix per la quantitat i qualitat de la carn que et posen al plat. Tall a ganivet extremadament fi, però amb un gelat i una maionesa que no em varen acabar de convèncer. Únic punt que no va excel·lir de la jornada.
Arriba el colomí i deixo de veure el Deliri per veure el Nairod. Li clavo el ganivet i, tot i descobrir un punt perfecte i esbarriar la presentació impecable del plat, tinc clar que és una obra d’art lleugerament pitjor que la del seu predecessor. Platàs, que no se’m malentengui. L’escarxofa que li fa d’únic i atrevit acompanyament és extraordinària.
La torrija és absolutament celestial i el postre de textures de xocolates molt ben aconseguit i digne dels estàndards de la cuina més moderna i total de Barcelona.
Puntuació 9.5 🐖 godalls
Web: N/A
Direcció: Barcelona, Passatge de Marimon, 20, 08021
Vaig pagar: 70€ | Preu mig: 60€
Data de visita: 2022