Cipresaia va ser un dels referents més importants de la gastronomia catalana i sobretot gironina durant la dècada dels 80. Quico Viader, del meu poble natal al costat de Girona, gestionava aquest reconegut local al casc antic on avui, amb pocs mesos de nova vida, torna a lluir un restaurant amb el mateix nom.
El nou Cipresaia s’autodefineix com una cuina de temporada, de mercat, humil i de qualitat. Coincideixo en els termes menys en això d’humil. No ho dic com quelcom dolent, com a crítica; realment, m’alegro que no sigui així.
Havia passat un parell de cops per davant del local en altres ocasions. A simple vista, una retirada al Monocrom (9 🐖 godalls) de Barcelona. Tons grisos, aire industrial, cert minimalisme, vins exposats i a la vista. Al entrar travesses un teló de teatre que separa el soroll i corrent d’aire de la porta d’entrada quan aquesta es va obrint i tancant. M’agrada i és només l’inici de molts punts positius a nivell de decoració, espai i disposició d’aquest que trobo al entrar-hi. De seguida em fixo però en unes cadires -a una de les taules per dues persones- clarament més incòmodes que les altres de la sala. Per poc no ens hi fan acabar seient, sort que ens varen deixar canviar de taula.
Assentats a les noves cadires, aquestes sí molt còmodes, et trobes una taula de marbre, sense estovalles. Els coberts -de qualitat i divertits- reposen sobre un tovalló de paper “bo” d’aquests d’ara però infinitament inferiors als tovallons de tela clàssics; assumpte a resoldre amb urgència. Puc comprar que no es posin estovalles però lo dels tovallons de paper a un lloc amb aquest “stand” és inacceptable. Eixugar-se els morros amb paper no és humil, és trist.
La il·luminació està tan ben pensada com els altres elements de l’espai, i a una cota lleugerament inferior del petit interior divises una barra molt atractiva que aconsegueix crear un ambient especial.
La carta és curta. La meitat és ocupada per aperitius i l’altre meitat es divideix a si mateixa amb entrants més contundents i segons. Molts plats interessants, tot i que personalment vaig trobar que l’oferta de segons és justa i pots acabar escollint una opció que, a diferència dels entrants, no et faci una il·lusió tremenda.
La carta de vins àmplia, però acabem decidint anar a copes, on l’oferta és més limitada. Dona l’aparença que volen potenciar el factor enològic; tenen sommelier, els vins formen part de la decoració “reclam” cap als vianants del carrer, i els registres de la carta són decents i ben pensats. Entenc que és complicat, però caldria millorar la oferta de vins a copes i no tenir-la només pensada per qui vol fer un vi a la terrassa.
Passant al menjar, algun plat va ser espectacular i de seguida em va demostrar que als fogons tenen algú que sap molt bé el que es fa i amb un estil que, si més no ara mateix, m’agrada molt.
Les croquetes són un absolut 10. Podria posar els adjectius clàssics de cremoses, potents, etcètera. És igual, indispensables.
Les braves arriben amb una presentació curiosa, curada, i et sorprenen amb una espècie de “fondo”, no molt consistent i mig líquid, en el qual les patates es banyen. Combinació de gustos molt bona i aporten quelcom més a les típiques braves. Poc picants, però de nou crec que són un imprescindible del lloc.
El pa amb tomàquet bo, però el fan pagar. El pa normal sense sucar molt més normal i pràcticament al mateix preu; fallo.
Els calamars a l’andalusa decents. Idea bona, ben executada, amb una maionesa a mig camí de ser un aire i unes ratlladures de llima -també presents a les braves- que se’m varen quedar curtes de quantitat però anaven molt a joc. Preu excessiu, però qualitat i quantitat del producte adequades. Fritura millorable.
Fora de carta tenien varis plats, dels quals òbviament no coneixes el preu fins que arriba el paperet al final. A priori ens fa poca por, doncs acabem demanant dos plats extremadament tradicionals els quals no s’haurien d’enfilar gaire: Fricandó per un costat i Cap i Pota per l’altre.
El Cap i pota, 18€, força car però no descabellat. Presentació fantàstica, brillant. Textura esplèndida, gust molt bo, poc picant. Emfalagós però en aquella mesura que un espera i agraeix en un plat de callos. Bon plat amb un equilibri que costa trobar en el cap i pota.
El fricandó també és preciós a la vista. La salsa que el cobreix és molt fosca, el plat és abundant i l’aroma que n’emergeix anticipa contundència; contundència que va suposar desmesurada i aportar un nivell de potència massa alt que feia que haguessis de treure salsa sobrant de la carn per poder gaudir el mos. És un bon plat, però a falta d’afinar -i molt- la salsa i considerant que el fricandó no és de les parts més nobles de la vedella, 22€ em sembla un preu molt excessiu. Per 22€ em puc menjar un filet al foie amb salsa de ceps a varis llocs de Girona i rodalies.
Els postres a preus molt més decents. El pastís de formatge bo, la base de galeta recorda a les digestive i pels que ens agraden aquestes galetes -i en mengem poques- és una alegria. El pa amb oli i xocolata és molt vistós, i tot i la xocolata i oli emprats són excels, el pa està més allà per decorar que per aportar gaire res a nivell de gust i fins i tot textura; és cruixent, sí, però és la pota fluixa del plat.
Cafè i a esperar el compte reflexionant que el servei és esplèndid i a un nivell molt superior als altres restaurants d’aquest format a Girona i Barcelona. Pensant que el local té molta màgia, història, i que m’agradaria un dia provar-hi de menjar i beure a la barra. Pagant un preu que he trobat excessiu però sent conscient del poc rodatge del lloc. Amb ganes de tornar-hi i amb cert convenciment que la “nota global” que tinc en ment és fàcilment millorable des del punt de partida tant bo amb el que el Cipresaia ha tornat a començar.
Puntuació 7.5 🐖 godalls
Direcció: Girona, Carrer Bonaventura Carreras I Peralta, 5, 17004
Vaig pagar: 55€ | Preu mig: 60€
Data de visita: 2022