Deliri neix fa pocs anys de la ma de David Morera. És curiós perquè no he situat al cuiner i la seva trajectòria fins al moment d’escriure aquesta crítica. En David és ex-coure com en Rusty del Nairod (10 🐖 godalls), el qual queda ben a prop. Últimament amics i coneguts no deixen de recomanar-me restaurants
circumdants al Dry Martini; queda pendent Palo Verde i La Gormanda. Aquesta illa de l’eixample es comença a perfilar com un dels millors punts gastronòmics de la ciutat. Nairod, Deliri, Miguelitos (8 🐖 godalls), Bar Torpedo (8 🐖 godalls) -amb el Gresca una mica més avall- i els dos pendents que he comentat.
Tornant al Deliri, el local és d’aquelles portes petites a planta baixa d’eixample que t’endinsa cap a una sala enfonsada i per sota el nivell del carrer. Espai molt cuidat, nou i arreglat. Lloc més aviat petit, dubto molt que s’hi puguin enquibir més d’una trentena de persones. Format de restaurant que si bé
em feia pensar amb el Monocrom (9 🐖 godalls) o Taverna Oníric (9 🐖 godalls), ara el situo en un punt mig entre aquests i el Nairod.
Carta compaginada amb molts plats addicionals, de temporada o exclusius del dia, que el cambrer et detalla -i et ven- molt bé. M’aturo ja aquí per recalcar que el servei és un dels punts forts del lloc. S’hi nota encara aquella devoció dels inicis, però hi ha una base molt sòlida -amb l’explicació del menjar, dels vins i amb el tracte personal- i s’agraeix la importància que li donen.
Et recomanen compartir-ho tot, i si bé és cert que té tot el sentit del món pel format de carta i cuina que ofereixen, algun plat no és del tot fàcil de partir. Sigui com sigui, ens deixem portar i acabem demanant 8 plats, unes croquetes i uns postres per quatre persones. Absolutament excessiu i potser un dels únics punts negatius de la velada; se’ns va incitar a demanar aquest nombre de plats i no era necessari. La conclusió consensuada dels quatre va ser que amb 2 o inclús 3 plats menys -i potser un o dos postres més- haguéssim encertat.
Et serveixen un simpàtic aperitiu de humus de remolatxa.
Les croquetes eren fantàstiques. Grosses, meloses però amb textura i talls de pollastre per dins. Magnífich.
La seva versió de les patates braves és curiosa. Picants, amb dues salses puntejades a varis punts del plat, una de les quals -la groga, la qual és una espècia d’allioli- sorprèn molt gratament.
L’steak tàrtar bo, extraordinàriament ben presentat. Molt a favor de la quenelle cremosa de gelat que a priori pel color i coherència amb el plat podria semblar de wasabi. No en vaig treure l’entrellat. Dimensió ridícula pel preu, s’hagués agraït una mica més de quantitat. La carn, tot i ser de qualitat excel·lent, no em va acabar de transmetre la maduració que teòricament tenia.
Els macarrons no són macarrons. És un plat molt bo, molt sensible i amb una combinació perfecta de gust i aromes. Pasta casolana, grossa, farcida de costella de porc duroc. Una llàstima el xoc d’expectatives quan el reps. Gust i plat molt similar als canelons, dels quals ni recordo amb tanta lucidesa ni en tinc foto; en recomanaria un o altre, però no els dos al mateix àpat.
L’arròs melós amb gambetes roges, fet amb fumet de galeres i cranc, el millor plat de la nit. Mantega feta arròs. No, més ben dit, gamba feta mantega; mantega a la que donen forma i color d’arròs. Sentit figurat a part, per mi un imprescindible. Ració reduïda, però s’entén per l’alta gamma del producte. Excel·lent.
El plat de costella de porc, acompanyada d’un caneló vegetal, un altre encert. Cocció perfecta, laquejat i salsa espectacular, i el caneló sorprèn com a bon acompanyant i amb contrapunt de gust.
Jo no soc molt fan de les mandonguilles, però són de les millors que he provat. Punt clavat -rosades de dins-, bon joc amb la patata i escarola que les acompanyen, i fondo molt ben aconseguit.
Quan va arribar l’espatlla de cabrit tothom a la taula estava més farcit que les croquetes del principi i pràcticament em vaig acabar el plat sol. És possible que jutgés el plat diferent amb un altre nivell de sacietat, però se’m va quedar curt comparat amb l’espectacle del que havíem gaudit fins al moment. M’hi faltava grassa? Potència a la carn? Res a dir de la presentació, olor i patates d’acompanyament, molt bé. Però pel preu del plat m’esperava més.
El pastís de formatge que ens varen servir va permetre acabar la nit feliços, molt feliços. Dels millors que he provat en molt de temps, pràcticament immillorable. Els que duien un parell de plats dient que estaven tips semblava que se’ls hagués oblidat. Un 10.
Bodega molt interessant, referències molt bones i joies desconegudes a preus que en algun cas sorprenien a l’alça i en d’altres a la baixa. Vàrem decantar-nos per Sangarida Pico Tuerto; un Bierzo, 100% mencía. Una edició limitada a un preu que inclús semblava erroni de lo barat que estava. Va sorprendre’ns molt gratament. Tant gratament que l’ampolla va volar ràpid i vàrem rematar la nit amb algunes copes de Bordeaux.
Tornaré segur al Deliri, però tinc clar que em demanaré menys plats i més postres. I tinc pendent demanar el capipota. Segurament pugui actualitzar la nota que avui li poso mig punt més amunt. Feu-vos un favor i poseu-lo a la llista de pendents. De res.
Puntuació: 9 🐖 godalls
Direcció: Barcelona, Carrer de Còrsega, 242, 08036
Vaig pagar: 60€ | Preu mig: 55€
Data de visita: 2022