Soma neix fa pràcticament 10 mesos, a una cantonada del bell mig de l’Eixample de Barcelona. Un equip jove que ha reformat un local privilegiat, petit, al que han dotat de molta essència. Participant de l’atrezzo de forma molt viva, els acompanya des del primer dia la Nami, una border collie que rep als clients i et mira amb els seus ullets mentre engoleixes una croqueta.
Terrassa, barra, taules interiors, taules exteriors enganxades a la façana. Multidisciplinaritat d’espais però ben conjuntats, en els quals l’experiència gastronòmica de ben segur és similar. Terra d’hidràuliques típiques, detalls de fusta, taules de marbre, colors verds, vidres decorats i làmpades també verdes d’aquell estil que recorda als banquers d’antes.
Carta estil Monocrom (9 🐖 godalls), suggereix compartir-ho tot, sense un ordre massa definit entre primers i segons. Dos terceres parts d’aquesta són el que en podríem dir entrants, i una tercera part s’omple de plats més robusts. Carta de vins que no és ni esqüeta ni llarga ni típica; en general bé, més cara que barata tot i que acceptable per ser Barcelona. Ens decantem per un Priorat, De Sòl a Sol; mescla de cabernet, garnatxa i merlot, intens en fruites vermelles, jove, agradable, fresc i potent. No en guardo imatge, llàstima. Regalen l’aigua, punt a favor.
Croquetes interessants. Estil actual, grossotes, arrebossat fi però cruixent, interior melós però no desfet, amb talls força sencers de pollastre. Recordarien a les del Deliri, magnífiques, però el toc a menta, fonoll o alguna planta aromàtica molt present les fa anar cap a un registre més únic. Diferents, bones.
El carpaccio de gambes amb salsa d’ametlles no és un carpaccio ni porta salsa d’ametlles, però què importa quan el plat està tan bo. Essent dels millors de la nit, la gamba ve crua -motiu pel qual recorda al carpaccio- i sencera. Les ametlles per sobre, i dos boles d’una crema que recorda al formatge cottage. Us diria que plat indispensable del lloc.
Una de les apostes arriscades de la carta són els calamars. Pel nom, no tens ni idea del que et serviran. Ho preguntes, t’ho expliquen a tot drap, i segueixes sense tenir-ne massa idea. En tot cas se’m transmet una confiança en el moment de l’explicació i no falla: bon plat. Excèntric, modern, amb algun fallo però exquisit. Sens dubte el plat que més petjada gustativa em va deixar. El calamar ve cru, tallat a tires, contrafibra perquè sigui melós en boca. Està amanit amb cítrics i altres condiments cruixents i aromàtics. La fràgil galeta en la qual es sustenta cada mos estava una mica tova, però en general molt bon plat.
Carpaccio de vedella decent. Diferent al clàssic per una salsa de parmesà força protagonista. Em va sorprendre però no meravellar.
Tenia les expectatives molt altes amb les galetes de socarrat i malauradament va ser dels plats més fluixos de la nit. Poc gust a arròs o fumet de marisc, textura menys cruixent de lo esperat i més semblant a una hamburguesa d’albergínia. Salva el plat la burrata, tàperes i tomàquet confitat que ho acompanya.
De forma similar, els Rigatonis farcits de Ragú no varen viure a l’altura de lo imaginat. Estaven bons, potents de gust, vistosos, i es notava la complexitat d’una cocció llarga. Però ni la pasta estava tant fresca com podia estar ni la combinació de gusts em va semblar prou amplia o tan harmònica com pensava que seria.
Per sort, l’últim plat va ser excel·lent. Una galta de vedella tendre, amb moltíssima profunditat de gust, cuinada a la perfecció i una base de pastanaga que l’acompanyava de forma genial i que, amb molt de mèrit, estava també deliciosa per si sola. Plat imprescindible.
Apartat dolç amb llums i ombres. El coulant era excel·lent, totalment casolà, potentíssim amb poc sucre i tècnicament perfecte. Tot el sucre que no varen posar al coulant el varen posar al Tiramisú, el qual estava excessivament dolç, amb poc gust a cafè per dur la galeta massa xopa i amb una crema decent però que no enamorava. El detall dels cereals cruixents per sobre em va agradar, però no repetiria. La pinya estava bona, quedant a un punt mig entre els dos anteriors.
En general el SOMA és un lloc amb molt d’encant i sobretot versàtil: perfecte per dur un parell d’amics que descobreixen la ciutat, per prendre un vi acompanyant-lo d’un parell de platillos, per un sopar romàntic, per menjar cuina amb cara i ulls sense gastar-te més de 35€, etcètera. Repetirem, donat que els primers anys de vida d’un lloc sempre són els més interessants a nivell de transformació i el SOMA promet.
Puntuació 8 🐖 godalls
Web: https://soma-restaurant.com/
Direcció: Barcelona, C/ de Provença, 179, 08036
Vaig pagar: 35€ | Preu mig: 35€
Data de visita: 2022