Ca l’Enric és un restaurant amb una estrella Michelin, prop d’Olot.
Vull puntualitzar que vaig anar al Disfrutar ** -en breus caurà crítica- poc temps abans de Ca l’Enric. El llistó estava alt tot i la diferència en la lliga a la que juguen, enfocament, preu i ciutat dels dos llocs. Veient-ho ara, me n’adono que irracionalment vaig estar en certa manera comparant-los. Bé, no era una ponderació com a tal; poques coses pots calibrar-les en base a un Disfrutar -o a un Dos Palillos, per exemple- sense que el comparat en surti malparat en la majoria d’aspectes. El fet és que el record gastronòmic de qualitat més immediat que tenia era el Disfrutar, el millor restaurant de Barcelona. Per què faig tant èmfasi en tot això? Senzill: amb el temps he posat -i molt- en valor el fet que Ca l’Enric estigués tant a l’altura, considerant el precedent immediat.
L’ambient. Cuidadíssim, fosc, disposat al descobriment; t’anticipa incògnites.
En Joan Juncà ens va acompanyar fins la taula, passant per una esplèndida cuina i per un dels llocs més magnífics que he vist en un restaurant: la seva bodega. Custodiada per la seva gossa, la Nina. Farcida, ben alimentada, calmada, lluent, preciosa. Com el drac que guarda un preuat tresor, t’analitza abans no entres a l’espai on reposen els vins. La bodega de la nina -em prenc la llicència de batejar així la sala- fa patent la sensibilitat i importància que Ca l’Enric té envers el vi.
Seiem. Taula espaiosa, de vetes negres, vistes boscoses i estratègia de vaixella sense estovalles; arriscada però encertada.
Alts i baixos als aperitius. El farcell de fulla d’ostra sense més; molt herbaci, però no em va sorprendre.
El gelat de blat de moro i pollastre molt divertit, em va agradar i és un gust que m’ha quedat força marcat. Si vull, el recreo encara ràpid al paladar.
Amb la gla de coliflor torrada i cacau esperava una textura explosiva que no hi va haver. El gust em va semblar massa lineal i atenuat.
L’aperitiu de merenga i parmesà -si no recordo malament- molt millor. Senzill però amb patacada i intensitat. I d’aquí, al cel, perquè tot va mantenir una tònica molt, molt bona.
El niguiri de nap i cabirol amb wasabi de muntanya bon producte, gust potent, ben trobat.
El xupaxup-bunyol de granota peculiar. Suau, delicat, tant rodó en el gust com en la geometria.
Conclouen els aperitius amb “La Carbonera”. Un plat cruixent, on suques una espècie de milfulles negre a una espuma de moll de l’os. Brillant, increïblement saborós, amb un contrast perfecte. Als que ens agrada el fumat, el gaudeixes per partida doble.
El millor steak tàrtar que he provat mai. Carpaccio de tòfona de barret, vedella madurada, pa torrat, emulsió de mostassa… Magistral. Producte diví, equilibri d’elements dificilíssim de superar, presentació magnífica. El primer 10.
Figues encurtides amb foie-gras i ajoblanco de fulla de figuera. Plat fet amb molt de sentit. Combinació fantàstica, producte de molt de nivell. He provat moltes figues, he menjat moltíssim foie, i en poques ocasions he trobat plats on no sols el producte sigui tant superior sinó l’equilibri tant ben trobat.
Les tomates, a priori senzilles, varen resultar ser un petit viatge on es va treure tot el partit possible a, de nou, un producte de molta qualitat.
I seguint amb la senzillesa, va arribar un dels plats que més m’han emocionat, transportat, agradat i entusiasmat en tota la meva vida culinària. Un petit mos, amb forma de croqueta crua. Un pa amb tomata que a més d’un segur que li passa desapercebut, però que a mi em va deixar molt clar que allà saben molt bé el que es fan. Ho vaig dir al moment a taula i ho reitero aquí, aquest plat em va tocar la fibra i per poc no ploro allà mig d’emoció. Pocs cops he viatjat tant genuïnament menjant; el contrast d’extrema senzillesa amb extrema sensibilitat n’és la clau. Sens dubte un altre 10. Un 11.
El següent plat, perdiu a la col, molt fi. Presentada com un paté, amb contrastos frescos i profunditats de gust a carn molt explorades. Em va agradar.
Donen el nom de “El pi i el seu entorn” a un fals rissotto fet amb pinyons. Acompanyat de rossinyols, juga molt bé les grasses del fruit sec amb la qualitat suprema dels bolets, tot lligat amb una salsa molt ben treballada.
Més 10s. Calamar amb beurre blanc. Intrigant a la vista, estèticament interessantíssim. Gust cremós, joc de textures. Un plat d’aquells que vas allargant i no vols que acabi. Em va sorprendre; un dels millors moments del menú.
Mar i muntanya. Escamarlans, emulsió de pollastre, dos fondos solapats que ho lliguen tot a la perfecció. Punts i contrasts de gustos molt ben trobats.
Va arribar el plat que es convertiria en la portada de 10godalls, la sella de xai. En Joan no se’n va poder estar de transparentar-nos lo que li arriba a meravellar el plat; i amb raó. Un xai de primera, el punt perfecte, grassa cruixent, saborosíssima. Acompanyat de castanya i patata nyàmera, buc insígnia del menú.
Es tanca la seqüència amb més carn -magnífich!-, Royal de cérvol. Sense floritures, deixant clar que és un plat fet mil cops. Res a dir, complint les expectatives i corrent el taló que donaria entrada als postres.
Tres postres, dos fruites i una dulça. El primer gira entorn la figa. Gelat, granitzat, galeta. Bo, refrescant. Amb el segon, préssec, puja el nivell. Cremositat, potència i sensibilitat. La conclusió dels postres és magistral; Sara re-interpretada. Res de xocolata en la seqüència, per molts un error, però amb l’últim plat quedes absolutament satisfet.
Vàrem acompanyar l’àpat amb un Embruix, vall Llach, 2018. Priorat, molt encertat. A les acaballes dels plats calents en Joan va anunciar taula per taula que aniria obrint ampolles de vi, que si ens animàvem podíem provar-ne. Òbviament. No recordo ni em vaig anotar quins més vaig provar, però molt de joc, molta traça. Destacar la obesitat de les copes; gegants, molt boniques.
El servei molt bo, l’esperat o inclús més per ser un restaurant d’una sola estrella Michelin.
Petit fours i cafès a la terrassa. Més visites de la Nina, semblava que ens vingués a preguntar si ens havia agradat. Es va deixar gratar, però de seguida li apareixien nous clients a qui anar a saludar.
Un lloc magnífich, superior a d’altres de la mateixa gamma i preu. No el puc recomanar prou.
Puntuació: 9.5 🐖 godalls
Web: https://www.restaurantcalenric.cat/
Direcció: La Vall de Bianya, Ctra. de Camprodon, s/n, 79, 17813
Vaig pagar: 170€ | Preu mig: 120-200€
Data de visita: 2021