L’Umai és l’únic restaurant japonès de Girona. Els buffets, els restaurants asiàtics que foten de tot, i altres aberracions escampades per la ciutat no els compto ni encaixen amb l’etiqueta de “restaurant japonès”; si bé és cert que recentment ha sortit algun restaurant de Ramen prou decent que sí podria entrar a la categoria, tampoc els incloc a fi d’il·lustrar l’exclusivitat de l’Umai a la ciutat.
Amb llarg recorregut a la capital de província, existint molt abans de l’edat d’or del menjar asiàtic i en especial el sushi en la que, per sort o per desgràcia, es troba actualment a Catalunya, Umai ha ofert sempre i segueix oferint una carta bastant immutable. La base és totalment japonesa, però té clares influències d’altres parts d’Àsia com Corea, Tailàndia o Índia.
S’ubica al vèrtex d’una plaça força cèntrica, també accessible per un carreró secundari que confereix al restaurant un aire una mica recòndit, força alineat amb el caràcter habitual dels restaurants japonesos sovint mig amagats.
La decoració, com la carta, també s’ha mantingut força immutable. Barra ampla de fusta davant una cuina oberta, i un seguit de taules. Llum baixa, càlida; ambient ben aconseguit. Sensació d’estar a un lloc de força categoria; simultàniament aquesta baixa llum i decoració fa que t’envaeixi certa incògnita i misticisme.
Va ser una llàstima que el servei de l’última visita fos ja no poc atent, sinó nefast i sense cap mena de sentit o adequació a la cuina i experiència que Umai intenta o pot oferir. Al arribar, dos o tres minuts abans d’hora, una cambrera -que malauradament després ens seguiria atenent durant el sopar- ens va dir sense massa amabilitat que encara quedaven quinze minuts perquè obrissin. Durant l’àpat el to era fred i distant, la recomanació o coneixement de la carta de vins -de la qual ara en parlaré però és un punt fort del lloc- era pèssima, l’atenció a la taula insuficient, i les formes de servir plats i vi d’aficionat. No era per res el record que tenia del lloc i molt possiblement va ser un mal dia d’un mal empleat, però reitero que en aquesta dimensió el restaurant va suspendre durament. la part dura de la crítica dient que tenen un problema amb la climatització del local, en alguns punts t’hi fregeixes i en d’altres pots passar fred.
Tancant el parèntesis i tornant a la zona dels elogis i virtuts de l’Umai, comentar que és seure al teu lloc i que t’entrin ganes i expectatives de començar a menjar. Taula ampla, de fusta, cadires còmodes, i de nou la llum adient.
La carta de vins està totalment digitalitzada i, tot i que prefereixo una carta clàssica de paper, és divertida i et permet jugar i filtrar per zones, preus, tipologia de raïm i d’altres característiques fàcilment. Ens vàrem decantar pel 19 Crimes, un vi Australià que va acabar acompanyant extremadament bé el tipus de cuina que l’Umai ofereix. A mig àpat vàrem demanar un Charles Vienot Beaujolais-Villages, decent.
Passant a la part del menjar, us diria que tot i que el sushi és segurament el motiu pel qual aneu al restaurant i no en voldreu prescindir, els punts fort de l’Umai són els entrants, fideus i aperitius.
La tempura de gambes, bacallà i alguna verdura era sublim, dels millors plats. Tot era perfecte, des de la melositat del peix fins a la finesa i gust de la tempura.
El plat d’Ebi Udon, el clàssic, amb gambes i verduretes magnífic, molt bo. Em va sorprendre però l’Angus Udon, el qual porta una barreja d’espècies i herbes aromàtiques que li aporten una complexitat molt interessant. Imprescindible un plat d’Udon a l’Umai, feu-me cas.
Passant al terreny de sushi, vàrem agafar el Hokaido, un roll fumat amb salmó, molt típic de l’Umai. Excel·lent, per mi dels millors makis del lloc. També el Gamo maki -que no havia provat abans- inspirat totalment en l’ànec pequinès; carn confitada, cognombre i tot el maki fet en tempura. Diferent, interessant, però no em va convèncer.
Els nigiris molt bons, però passats de preu. La qualitat és bona -que no excel·lent- i l’elaboració molt correcta, però a 4-5€ el nigiri, sobretot si el comparem amb restaurants de Barcelona, no destaca en absolut. Dit això, el nigiri de peix mantega era exquisit. El de salmó i tonyina bons, res més.
Acabem amb el postre més car de la carta, pensat per quatre persones, que inclou un festival de porcions dolces acompanyades de quatre copes de cava. A un li podria semblar que és el típic postre per emplenar, més visual que res més, on les elaboracions perden importància i l’objectiu del plat és estètic. Res més allunyat de la realitat: els coulants són fascinants, els mochis molt bons i els altres elements del plat divertits.
La sensació al sortir del restaurant era agredolça a causa dels problemes mencionats amb el servei i del preu una mica més enllà de lo desitjat en alguns plats. D’altra banda, com comento al principi, no hi ha un altre restaurant ni remotament semblant a la ciutat, i plats com la tempura o els Udons són inolvidables i a un preu just. La crítica té la nota que té gràcies a haver anant anteriorment molts altres cops a l’Umai i assimilar el pèssim servei d’aquest darrer com quelcom puntual. A més, la carta de vins, el local, la trajectòria i reconeixement del lloc sumen punts, i el meu optimisme em fa estar segur que el pròxim cop que vagi a l’Umai el servei serà tant bo com havia estat sempre.
Puntuació: 8 🐖 godalls
Direcció: Girona, Plaça de Josep Pla i Casadevall, 18, 17001
Vaig pagar: 65€ Preu mig: 55€
Data de visita: 2023