La sensació inicial quan entres al Sanabrés és d’haver-se equivocat. Accedeixes i et trobes en una botiga de vins, whiskey i xarcuteria, amb dues taules escasses, sovint ocupades per alguna persona gran picant alguna cosa i, evidentment, bevent vi. Tot seguit et fixes en la nevera de Dry Age al fons de la sala. I unes escales. Ràpidament entens que allò sí és, en efecte, el restaurant que tant t’ha recomanat un amic.
De seguida t’atenen. Sense pressa, fent la feina que porten fent els últims 20 o 30 anys, servint a una clientela recurrent. Passes a la sala que hi ha pujant les escales; allà el local es transforma en un restaurant ben normal.
Taules i cadires clàssiques, vitrines o lleixes amb encara més whiskey. Operaris. Gent amb traje i corbata. Ritme de migdia laborable. Menú baratíssim. Ja fins i tot abans d’haver-hi menjat el primer àpat, et comences a sentir com un explorador que ha trobat una joia oculta; pel preu, per la recepció estrafolària i camuflada del restaurant, per la carta. Confirmes ràpidament aquesta teoria amb el menjar, sublim.
Val a dir que no és un menjar per tothom. I això és més culpa del “tothom” que del restaurant. És més, hauria de ser un lloc on tothom hi pogués menjar a gustíssim, però poc hi ha a fer amb els que solen dinar – a voluntat – amanidetes, pokes, o hamburguesetes de quinoa. Gent que la portes al restaurant i l’has d’enganyar; “no pateixis que l’estofat de vedella de segon és molt lleuger”.
Quan jo penso en el Sanabrés, una imatge roja, potent i contundent es projecta de forma immediata al meu cap: Callos. En majúscula. Són els millors callos que he menjat a Barcelona, i segurament un dels cinc millors que he menjat arreu. Melosos, ben cuits, punt de picant magnífic, carn de qualitat, i un suc que hi sucaries pa eternament.
Els canelons i les lasanyes – en tenen de clàssics i d’espinacs – són correctes. Fàcils, d’aquells que no et fan pensar i tampoc et fallen; no sorprenen, no vols que ho facin. Els canelons que et menjaries a una casa de colònies com Déu mana de petit.
Tenen sempre talls de truita de patates gegantins, recomanables. L’ensaladilla no sorprèn, és a dir, bona.
Caldo gallec. Quan va arribar, el vaig veure molt verd, molta col. La sensació d’haver escollit malament, però, va durar segons; a la primera cullerada vaig al·lucinar. Va durar poc.
Les galtes, espatlles, bistecs, braó i carn en general molt bona. Sense miraments, sense intentar demostrar ni reiterar-te que allà guisen bé i dominen la brasa.
Els postres són segurament l’apartat més fluix, però ni molt menys decebedors. Bon arròs amb llet.
La vaixella – pràcticament tota igual – és molt característica, personalment m’encanta.
Quan vaig descobrir el Sanabrés, vaig dinar-hi 6 cops en menys de 2 mesos. Aquí ho deixo.
Puntuació: 8.5 🐖 godalls
Web: N/A
Direcció: Barcelona, Carrer del Taquígraf Serra, 24, 08029
Vaig pagar: 12€ | Preu mig: 15€
Data de visita: 2021