Panoramix és un petit restaurant a Molló, prop de Camprodon. Ens hi acostem amb les expectatives molt altes, alimentades pels elogis constants dels amics amb qui hem reservat per dinar. A mi ja em tenien convençut fa temps explicant-me el concepte: plats molt ben elaborats, influència russa de la cap de cuina en una proposta gastronòmica tradicional ibèrica, producte de gama alta, i una de les millors o més interessants cartes de vins de Catalunya.
Entres al local i t’oblides ràpid que està al costat d’una gasolinera fora de servei. Al costat de la sinuosa carretera que et condueix fins la frontera amb França, el restaurant penja del marge, del barranc, i ofereix unes vistes glorioses a la vall verda i verge del petit riu Ritort.
Poques taules, amples això sí. Una llar de foc apagada a l’estiu que de ben segur transforma l’espai durant l’hivern; ho comprovarem aviat quan faci fred i hi torni. Copes i coberts cuidats, cadires còmodes, aperitiu -cortesia de la casa- bo, plats de Pordamsa fins i tot pel pa. Comencem bé.
Arriba la carta del tiberi -la de vins haurà d’esperar una mica- i ens hi endinsem. Plats molt detallats però el context i explicació no és en cap cas pretensiosa; al contrari, aporta interès i fins i tot et confon, en el bon sentit, i acabes volent-ho demanar tot.
Tocant de peus a terra, però, ni la cartera ni l’estómac permet demanar-ho tot i ens decidim per uns primers a compartir i un segon per cadascú. Us recomano fer el mateix, tot i que els segons són prou versàtils com per també partir-se’ls.
Tanquem la carta, arriba en Joan, el sommelier i propietari del restaurant. Demanem els plats i pel vi, de moment, ens deixem aconsellar; us recomano fer el mateix. «Ja us deixo mirar la carta de vins més tard, que us hi fareu mal». A favort.
Microcosmico, village wine, gamma d’entrada de Bodegas Frontonio. Una bodega que com a pseudonovells del vi no coneixíem però que com a aficionats ben ràpid ens intriga i suscita interès. «El que fan aquests tios amb la Garnatxa, res a veure amb lo que podeu estar acostumats, és una passada, ja veureu». Poca intervenció, ciment, sensibilitat; recepta d’èxit. El vi és llaminer i ens encanta, una mica massa fins i tot, ens l’acabem ben ràpid. Comentar que no ha passat ni mig any i ja estem aprovisionant ampolles d’aquest productor a casa.
Els primers harmonitzen molt amb el vi i entre ells. El milfulles de patata, botifarres i ceps és un imprescindible i, si no m’equivoco, un plat clàssic que sempre tenen en carta. Difícil de partir entre quatre, però fàcil de menjar. Confluència de tots els sabors -guiats pel rovell de l’ou ferrat que corona el milfulles- i a l’hora distinció de cada un dels actors del plat.
L’steak tàrtar denota la qualitat de la carn i el tall a ganivet. Pel meu gust, massa fluix en sal i condiments àcids típics del plat. Tampoc es juga amb la maduració, i la ració és justa, però no és un mal plat.
Arriba un dels primers que més em va agradar i em concentro tant en la seva forma, aroma i gust que no anoto res a cap llibreta, mòbil o memòria. Vel de patata farcit del que crec recordar era llamàntol, amb un caldo molt ben aconseguit i uns bolets a joc. El joc de textures em va fascinar.
La pasta de la carbonarà és bona però no em viu a l’altura de les expectatives pintades en carta. Òbviament te la menges satisfet, però em sembla massa làctica i pràcticament sense els matisos del formatge d’ovella, tòfona i porc que m’esperava.
Amb els segons demanem un nou vi. Amb una mica més de cos, més potent, que ens aguanti els plats que han de venir. De nou en Joan ens sorprèn amb quelcom que no havíem vist mai, superant el vi anterior en exclusivitat i falta de nom. Personalment em va agradar fins i tot més que l’anterior. Nénu Le Roi Nu arriba amb l’etiqueta sostinguda per una goma i un dibuix oriental; estèticament fa pensar en una ampolla de sake. Al nas i a la boca segueix amb la fruita vermella del vi anterior, però amb una millor acidesa, més cos i regusts herbacis i especiats contra-balanceja millor els segons plats. De nou, fantàstica elecció a cegues.
Arriba el meu segon i xoca amb el que tenia en ment que seria el plat. M’esperava un cochinillo típic, cruixent de fora i moll per dins, amb la salsa de gerds i fruits vermells com a acompanyament del plat i punt àcid a joc amb la grassa del porc. El plat és diferent, amb el porc en efecte rostit però parcialment guisat, i amb els gustos a fruits vermells cobrant molt més protagonisme de lo esperat. Com a plat és fabulós i se’m fa impossible pensar en un vi que li pogués anar millor, i a pesar d’estar lluny del que tenia en ment m’acaba convencent.
El colomí feia una pinta excel·lent, i el petit tall que vaig provar -banyadíssim en la salsa de carn reduïda- era excel·lent; també els bolets que guarnien el plat.
La cua de bou farcida d’idiazábal sobre una parmentier de patata i regada amb el suc de la cocció de la peça és un plat molt sòlid. Menys sorprenent que els altres registres de la carta, però fantàstic si saps el que vols. Totalment recomanable.
Ens acabem els segons simultàniament a la segona ampolla de vi. Mentre pensem els postres, s’acosta en Joan i comença una d’aquelles converses que d’entrada sembla que durarà segons -amb una recomanació de vi de postres o similars- però que s’acaba allargant, literalment, fins tres hores després, a primera hora del vespre. Ens ensenya la carta de vins, infinita, un verdader monstre; ens explica que en algun moment l’ha de posar al dia amb les noves referències o les que ja han sigut begudes (per ell o per clients). Arriben els postres, ens porta una garnatxa de postres de Llenguadoc -Mas Bécha excellance- i un Pedro Ximenez -Delicado Ximenez-Spinola- fantàstics, se’ns desfan les boles de gelat dels postres de tant parlar… Surto amb un mínim de trenta vins anotats a la llista de pendents a Vivino. Una culminació de l’experiència al restaurant perfecta. Com he dit, els postres varen quedar relegats a un segon pla d’importància, però reflexionant-ho i emulant els gustos i textures a posteriori, m’atreviria a dir que varen ser de les millors parts de l’àpat. Figues boníssimes, els gelats dels diversos plats genials, la tatín contundent, i amb el bunyol de xocolata toques el cel.
És una llàstima que el preu òbviament agregat al format i producte amb el que treballa Panoramix no sigui més baix i un no pugui menjar-hi cada quinze dies, perquè la sensació al sortir-ne és un mix de ganes de tornar-hi, empatx de vi i satisfacció.
Puntuació 9 🐖 godalls
Web: N/A
Direcció: Molló, C-38 Km22, C-38, 17868
Vaig pagar: 70€ | Preu mig: 55€
Data de visita: 2022