Lillas Pastia és un restaurant d’Osca amb una estrella Michelin consolidada durant pràcticament 20 anys.
Edifici imponent, portes altíssimes. Espai exterior amb una terrassa elevada on des d’un altre restaurant de la mateixa casa hi serveixen menjar més quotidià.
Ofereixen dos menús – 50 i 75€ – i una carta interessant que conté varis plats dels propis menús. Vàrem optar pel més complert, menú degustació d’uns 12 plats postres inclosos.
Interior principal espaiat. Clàssic. Fusta, cortines altíssimes, blanc, groc, marró. Conserven algun gest amb la decoració i essència prèvia a la reforma del local que varen fer fa uns anys. Configuració de l’espai que en podria dir orbital; les taules disposades al voltant d’una peça central amb coberteria, vaixella i estris pels cambrers. Interessant per anticipar els plats i preparacions que van arribant.
Per algun costat segurament hi veureu un recipient de metacrilat amb dimensions notables, ple de tòfones negres. Senya d’identitat de la casa, la tòfona – i els bolets en general – acompanya molts dels plats.
Vàrem sopar pràcticament sols; si no em falla la memòria, sols hi havia una altre parella, pràcticament a l’altre punta de la sala. Menjar en un espai gran, obert i buit pot ser una sensació agressiva per algú, però en la meva opinió és una dèria que es sol deixar enrere amb una mica de bagatge.
Els restaurants no solen emplenar cada dia, qualsevol persona laboralment lligada al món de la hostaleria ho sap. Sol ser una bona ocasió per jutjar amb més facilitat com es desenvolupen els cambrers. A un restaurant d’estrella – bé, realment a tots – la qualitat dels plats hauria de sortir perfecta amb el restaurant buit o ple; en aquest sentit doncs, no solc apujar les expectatives si el lloc és buit.
El menjar
Aperitiu de sorbet de mojito, galeta de tòfona i macarón d’anguila i tòfona. El sorbet regular; espectre de gust reduït, massa àcid, textura sense més. Va espantar una mica aquesta primera presa de contacte, però vist amb perspectiva va ser un bon fluor higienitzador inicial. La galeta millor, i el macarón molt bo; anguila i tòfona és una combinació que cada cop es deixa veure més, i la forma com els dos gustos començaven separats – fixant-te inicialment més en la textura – i acabaven unint-se darrere al paladar molt ben aconseguida.
Primer plat, tàrtar de tomàquet amb anguila. La base de pesto i el gelat de raifort sublims acompanyants, frescos. La tomata molt bona, i el filet d’anguila donava un toc fumat no invasiu a destacar. Un dels millors plats.
El llobarro bo, fresc, no enlluernava però estava ben aconseguit.
Varen començar a aparèixer els bolets de nou al tercer plat. Royal de conill amb múrgoles. Destacava la intensitat de sabor; extrema. Dels bolets, la pròpia carn, i la reducció de l’estofat conjunt. M’agraden els reptes, sobretot a un restaurant de nivell però aquest plat no era fàcil, precisament per la potència.
Seguidament, pèsols llàgrima amb menta, sobrassada i una làmina pràcticament transparent de cansalada ibèrica. Molt bons. La menta t’aterra a plats molt tradicionals, la sobrassada li dona cos i la delicadesa del producte i del tall de cansalada et retorna al pla superior inicial.
Els rossinyols amb foie no em varen sorprendre. Els bolets excel·lents, el foie bo, però el nivell del plat inferior a la tònica del moment.
L’arròs de trufa és possiblement el plat més emblemàtic del lloc. Es nota perquè els surt rodó. No té sorpreses, puntualitzacions ni contrapunts; més aviat aconsegueix complir de forma absoluta unes expectatives que generes de forma anticipada. Et serveixen el plat i comences a sentir l’olor. Arriba el cambrer amb la trufa, la ratlla al teu davant, i el plat es converteix en necessari.
El plat principal de peix, tonyina Balfegó amb all negre i cirera. Plat de gustos punxants que buscava complementar la tonyina, més plana tot i que d’una qualitat excel·lent. Pel meu gust, massa feta – que no passada – però entenc la gràcia de voler treure tot el partit a les grasses d’aquest peix, la qual cosa s’aconsegueix amb la cocció que li donen.
La carn: cochinillo. L’acompanya uns callos de calamar increïblement bons, amb un espiral de carbassa per jugar a nivell de textures. El porc, bo. Dimensions possiblement exagerades, a més d’un li costaria acabar-se’l després dels altres plats.
Tatín de maduixes. Un dels plats més agosarats. Vestit amb un gelat de xile i una crosta cruixent de sèsam torrat. Fins i tot escoltant atentament al cambrer, no t’esperes que el picant del gelat sigui dut fins l’extrem on arriba. Sorprèn, d’entrada, però a qui li agradi el picant serà un postres que el marcarà.
El desenllaç, anomenat “xocolates”, molt bé. Típic postres de textures però dut més enllà, com toca. Em va agradar, trobo a faltar – sobretot a restaurants d’estrella o alta cuina – els desenllaços que no inclouen xocolata.
Conclusió
Durant l’àpat ens va acompanyar el vi negre Altitud, garnatxa. Recomanat pel cambrer, un encert.
El servei professional, no intrusiu, amb un punt més de predisposició i proximitat del que segurament estem acostumats a Barcelona.
Com a conclusió, es fa difícil poder comparar el restaurant amb el registre al qual estic acostumat. El preu que té és el més baix que he vist en un restaurant d’estrella Michelin. La mentalitat i estil el vaig trobar personal i arrelat. Hi va haver plats amb acompanyaments fascinants, plats amb gust molt bo però faltats de coherència amb el conjunt, i sorpreses agradables. Passat el degut temps, m’agradaria tornar-hi, és un lloc que puc recomanar.
Puntuació: 8.5 🐖 godalls
Web: http://www.lillaspastia.es/
Direcció: Osca, Pl. Navarra, 4, 22002
Vaig pagar: 85€ | Preu mig: menú de 50€, menú de 75€. A la carta 60€ amb vi.
Data de visita: 2021