Jo he crescut menjant escudella i cargols al Mas Pou. La meva definició de “restaurant” s’ha format des que era petit al voltant d’aquest lloc. L’escala de valoració que he tingut sempre amb la cuina tradicional catalana és i ha sigut el Mas Pou; o com en diem a casa, Can Josep Mª i la Tis, els amos. Amics de la família, són ells qui fan realment gran un restaurant que ja d’entrada no és petit. Serveis de més de 250 persones, una cohort de cambrers ben guarnits i amb savoir faire, una cuina – per la que he tingut el plaer de passejar-m’hi cops – organitzada i dimensionada com poques, una llarga i equilibrada carta, etcètera.
Quan n’és temps, una munió de carbasses arrebossen cada racó del restaurant; per les zones exteriors, pels taulells interiors. Moltes carbasses que a part de guarnir decorativament el restaurant et recorden que gran part de la verdures i hortalisses que conformen i acompanyen els plats són de collita pròpia. Si al Mas Pou tenen el millor tomàquet de Catalunya es diu i no passa res. Faria una llista de tot el ventall de cultiu que tenen i traslladen cada temporada als plats que serveixen però me’n deixaria.
Tradició per antonomàsia. Tant per aquells que hi hem crescut com per aquells que descobreixen el Mas Pou per primer cop, s’hi viu una experiència de cuina catalana immillorable. Cuina de sempre però molt cuidada. Molt bon producte. Gustos, processos i elaboracions perpetuades al llarg del temps. L’espai és un mas autèntic; els arcs, les portes, els terres, la distribució, les obertures. Objectes decoratius tradicionals i restaurats, culminats amb una zona Museu annexa al restaurant en honor a la vida al camp; molt interessant de visitar, abans o després de l’àpat.
La Tradició per si sola, però, molts cops no és suficient. Tenim molts exemples arreu de restaurants tradicionals, de cuina catalana, de tota la vida, que fallen al no evolucionar; he vist autèntiques joies de quan era petit reduïdes a la decadència de l’estancament i falta de visió. Evolucionar en el terreny de lo tradicional és complicadíssim. Al Mas Pou ho han aconseguit, o ho segueixen aconseguint, doncs cada cop que hi torno – i mira que hi vaig sovint – alguna cosa ha canviat, ja sigui important o un detall. Segurament l’equilibri està en no quedar-se enrere en les expectatives renovades any rere any dels clients sense renunciar ni cedir terreny a la teva identitat gastronòmica, a la teva tradició d’arrel. Innovar sense canviar, millorar sense oblidar. Jo crec que per molts, el restaurant creix amb nosaltres, adaptant-se al llarg del temps per garantir sempre i sense excepció una experiència de molt alt nivell.
Però anem per feina. Com es menja al Mas Pou? Tot i que, al acabar-hi els àpats, el comentari sol ser “sempre demaneu el mateix!”, m’atreviria a dir que he provat vora del 90% de la carta.
Els cargols – saltejats, no guisats, adornats simplement amb sal i pebre – són els millors que he provat. I n’he provat – i cuinat – molts, qui em coneix ho sap. Els acompanyen amb allioli i una salsa de tomàquet amb cansalada increïble. Em podria alimentar únicament d’aquesta salsa.
Les amanides, espectaculars, productàs. He dit ja que el seu tomàquet és el millor del mon? Doncs això.
Calamars a la romana, a l’andalusa, croquetes, carxofes arrebossades, bunyols de bacallà, molt bé. Equilibrats, gens pesats, bon producte, tacte. Recomanables.
Tenen un assortit de primers per picar, que es pot demanar per compartir, que val molt la pena. Inclou algun plat mític, d’aquells que han fet sempre, com el pastís de truites de verdures. També els cargols, que reitero, són genials.
L’escudella té aquell perillós punt d’intensitat justa per no embafar; tant bona que te’n podries menjar un plat rere l’altre. A l’estiu i tot, porti’n, porti’n. La botifarra negre que hi fiquen és esplèndida.
Els canelons et transporten.
La brasa és molt bona. Xai, peus de porc… jo soc addicte al magret d’ànec que fan. Peça sencera, carn tendre, textura de la grassa cuita el punt just. Entre els acompanyaments o guarnicions en destaco la melmelada de tomata; un 11 sobre 10.
La vedella que hi serveixen és també molt bona.
Amb els guisats es remarca aquella mà tradicional de debò. Pollastre amb sípia i escamarlans, espatlla de xai, cuixa d’ànec, galtes de vedells o de porc, picantó… Excepcional tot.
Passant als postres, seré contundent: el Mas Pou té el millor Coulant que he provat. Es podria disputar la posició amb el Miguelitos (8 🐖 godalls) o El Cul del món, però, per mi, el vencedor és clar. Punt làctic i sucre just, gens excessiu, extremadament golós. Dimensió perfecta, i un joc de textures magnífich.
Recuit de drap d’Ullastret, pastís de recuit, flam, xuixos tradicionals, bescuit amb xocolata, pinya amb crema catalana, lioneses… i me’n deixo, crec, més de la meitat. Escolliu el que escolliu no fallareu.
Oli propi, vi propi – Mas Pou 1986, potent, equilibrat en els tanins i acidesa, força sec; a mi m’encanta – i una selecció de vins, especialment Catalans i de proximitat, molt encertada i a un preu decentíssim.
Bon whiskey, hi he descobert joies com l’Intravagan’za (Michel Couvreur). Whiskey francès? Sí. De la Borgonya. Excel·lent.
Preu contingut i totalment justificat. Pots fer-te verdaders festins amb sobretaules inacabables sense sorpreses. Una honestedat que un cop més es trasllada al compte i t’insta a tornar-hi; gran part dels comensals solen ser clients recurrents.
Jo, ben aviat hi tornaré a ser.
Puntuació: 10 🐖 godalls
Web: https://maspou.com/
Direcció: Palau-sator, Plaça De La Mota, 4, 17256
Vaig pagar: 40€ | Preu mig: 40€
Data de visita: 2021